A ‘Herba moura’ es creuen les històries de tres dones que es van negar a transitar pels camins establerts. L’autora les situa en l’encreuament de dos concepcions oposades del coneixement: una canònica, formal, patrimonial, teòrica, racional i masculina; l’altra alternativa, informal, anònima, tradicional, empírica, intuïtiva i femenina.
La novel·la és també una reivindicació dels sentits, un manifest hedonista i una crida al carpe diem.
L’afany de les tres protagonistes és, efectivament, tornar a la paraula, al verbum primigeni, o, més aviat, en el caso d’Einés Andrade, en qui s’encarnen els reptes de les noves generacions de feministes, per fer-se amb una paraula nova. Perquè l’alternativa és el silenci, i les dones ja no estem disposades a callar més.
L’autora
Teresa Moure, nascuda a Monforte de Lemos el 1969, és Doctora en Lingüística i professora en la Universidade de Santiago de Compostela.
2004. Premio Lueiro Rey de novel•la curta i Premio Arzobispo San Clemente per la novel•la A xeira das árbores.
2005. Premi Ramón Piñeiro de Ensaio por Outro idioma é posible.
2007. Premi Xerais de novel•la, premi AELG i Premio de la Crítica de narrativa gallega pe ‘Herba Moura’, i Premio Rafael Dieste de teatre per ‘Unha primavera para Aldara’.
Es defineix com rebel, desconfiada, ecofeminista, vegetariana, multiculturalista, anticapitalista i antiglobalització, preocupacions que e reflejan en Herba moura.
Enllaços:
Molt bo:
Comentari sobre l’obra. Hi desvetlla força detalls (en català).
http://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Herba_denamorar-Teresa_Moure.pdf
Una entrevista escrita:
Interessant, un retrat de l’autora i de Cristina de Suècia, fins i tot un dibuix de la planta herba d’enamorar.
http://www.librosyliteratura.es/entrevista-a-teresa-moure.html
Discurs del Dia de la Dona traballadora:
http://www.laopinioncoruna.es/cultura/2010/05/23/teresa-moure-prexuizos-o-galego-aumentan-mor-da-inepcia-gobernantes/387141.html
Un videoentrevista:
Un minut perquè la veieu i la escolteu, que és una dona sensible... La veu comença al segon 18.
http://www.youtube.com/watch?v=pmy5pMyaWb0&feature=related
Contraportada del llibre:
Pels que encara no heu passat per la biblioteca, mireu què hi diu... http://www.edicionslacampana.cat/index.php/llibres/261
Agraïments a Federico Merino Tapia.
1 comentarios:
El Club llegeix “Herba d’enamorar”, de Teresa Moure
L’herba d’enamorar no ha fet efecte al Club de Lectura, i no perquè no estiguéssim disposats a prendre-la en infusió, sinó perquè ens ha destorbat l’estructura amb què ens l’ha ofert l’autora: tot de capítols molt breus. A una tertuliana li recordava a Joyce, però Moure no ho confessa i diu que ha volgut fer com si d’un teixit de patchwork es tractés. I es nota que són pedaços, com també és cert que l’obra li ha quedat prou lluïda, si més no, el Club li ha atorgat un considerable 6,2. Perquè, precisament aquesta estructura ha fet que ens enganxèssim a la novel·la. Hi ha frases interessants, curtes, perfectes i boniques i algunes cartes molt tendres. Hi ha propostes a la reflexió, com la dicotonia entre el pensar i el sentir, les estrelles i la terra, l’esperit i el cos.
Però ens han distret massa de la trama els receptaris i les descripcions eternes d’olors. Amb tot, influenciats per la importància que la novel·la dóna a les olors, us descrivim als personatges, segons com els ensumem. En primer lloc, la reina Cristina de Suècia, marcada per la falta de confiança, olora a reclosit, a vellut humit. El seu estimat filòsof René Descartes desprèn olor a convent tancat, naftalina, cafè i coll de camisa brut i suat. L’Hélène Jans, l’amant del filòsof, olora a gerds, menta i espígol, a draps blancs de cotó, i a l’alegria d’ajudar a portar nens al món. Si ens apropem prou a l’Einés Andrade, que estudia la relació que es va establir entre els altres tres, notem la fragància de la lavanda i el patxuli. I les seves fantàstiques tietes oloren com tota la casa feliç on viuen, a planxa feta, farina i brou que bull a l’olla, amb les finestres obertes de bat a bat. I el director de la tesi de l’Einès, put a Varon Dandy barrejat amb Floïd.
Ens ha agradat el final màgic, ben fabulat, del que es podria treure més. El llibre el recomanaríem a aquelles amigues de les herbes, a qui vulgui disfrutar de conèixer la feminitat. En resum, ens ha encantat recordar què bo és ser insignificant per a la humanitat i què desgraciats són els famosos deshumanitzats.
I, si us ha interessat, podeu apropar-vos a la biblioteca i demanar el llibre d’agost, “Primer amor” del Premi Nobel Samuel Beckett, que, segons diu John Banville és “la narració curta més propera a la perfecció que s’ha escrit mai.”
Publica un comentari