Anton Pavlovic Cekhov
Narrador i dramaturg rus fill d'un petit comerciant de queviures. El 1879 es traslladà a Moscou per ingressar a la facultat de medicina. Per influència del germà gran començà a publicar contes i articles, humorístics i satírics. El 1881 començà a publicar els seus contes en periòdics ('Contes de tots colors', 1886).
Temptat pel teatre, escenificà contes propis, i, després escriví el drama Ivanov (1887), que fou estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals, ('La gavina', 1896, 'L'Oncle Vània', 1897, 'Les tres germanes', 1901,L'hort dels cirerers', 1903), donà un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions de Stanislavskij i Nemirovič-Dančenko. Čekhov creà un teatre "d'estats d'ànim", renuncià a l'acció dramàtica pròpiament dita i es detingué en la pintura d'atmosferes.
Minada la salut per la tuberculosi, viatjà per l'estranger, es dedicà filantròpicament a la medicina i creà escoles per a infants camperols. Durant aquests anys escriví alguns dels seus millors contes.
El 1901 es casà amb l'actriu Olga L. Knipper.
La tuberculosi posà fi a la seva vida el juliol de 1904 quan es trobava en un balneari alemany de Bandenweiler. El fèretre de l’escriptor Anton P. Txèkhov ha estat traslladat d’Alemanya a Rússia en un vagó d’un tren carregat d’ostres.
Sobre l'autor destaquem l'afany constant d'alliberar-se dels lligams que el costum, l'etiqueta o l'autoritat, sigui civil o religiosa, imposen. Un àcrata tolerant i savi, un revolucionari tranquil.
Anton P. Txèkhov es va proposar descriure els seus amics, el seu entorn, la gent que es trobava en sortir de casa i els seus malalts. Durant alguns anys va romandre influït per les doctrines de l’art positiu i experimental de Tolstoi.
A partir de 1890 Txékhov s’aparta de les concepcions polítiques i filosòfiques tolstoianes i pren una postura científica i materialista de la llibertat individual.
L’amargor de Txékhov, es va incrementar a partir de 1890, any que va visitar les presons de l’illa de Sakhalin, l’experiència més important de la seva vida.
Contes
Txèkhov és el dramaturg més popular després de Shakespeare als països angloparlants; però hi ha escriptors que creuen que els seus contes representen la seva major aportació. El "mestre de la brevetat", el "geni de la senzillesa", el "pintor impressionista dels moviments subtils de l'ànima"... són moltes les exclamacions i les frases fetes sobre Txèkhov.
Anton Txékhov, avui se'ns apareix com un artista d'un temps nou, un innovador. Un dels primers trets innovadors del jove Txékhov va ser desposseir les seves obres de qualsevol mena de missatge edificant i moralitzador.
L’obra literària de Txèkhov és un fidel reflex de la realitat social d’una època que va viure la presa de consciència de la identitat russa. En els seus contes heu vist el tracte que fa l’autor sobre uns personatges que viuen situacions normals amb un rerefons, però, de misèria, de crueltat, d’injustícia social, d’humiliació o de lluita constant contra els estaments, de desarrelament.
El to particular del seu art el distingeix de tots els escriptors russos de caire social que el van precedir. Txèkhov aconsegueix penetrar en el més profund de l’ànima humana amb una clàssica simplicitat. Lev Tolstoi ho havia posat de relleu tot dient:
Txèkhov com a artista no pot comparar-se amb els escriptors precedents — ambTurguenev, amb Dostoievski o amb mi— . Txèkhov té la seva forma pròpia, com els impressionistes.
Els personatges de Txèkhov són humaníssims, de vegades massa humans i tot, amb grandeses i misèries; s'emborratxen fins a perdre el coneixement, estimen de manera passional i irreflexiva, expliquen les coses als infants, es maten a treballar, s'enfaden i s'emocionen... amb la major naturalitat del món.
Les històries de Txèkhov tenen sempre finals sorprenents i que fan pensar, tenen la seva molla. Txèkhov és un mag de la narració fluïda, en la qual sembla que no sobra res i que et pren l'atenció des del principi fins al final. No és un "realista" o un "naturalista" en el sentit tòpic del terme, perquè l'aprofundiment interior dels personatges i els incisos del narrador són el més freqüent d'aquests textos extraordinaris; tampoc no és un narrador "fantàstic", perquè les situacions que descriu són intel•ligibles des de la més absoluta quotidianitat i des del sentit comú.
Txèkhov es repetia molt sovint aquestes qüestions: Què escric i per a qui? Per al públic? Sóc o no sóc necessari per a aquest públic? Escriure per diners? Escriure per rebre lloances?
Paraules de l’escriptor:
La medicina és la meva esposa i la literatura és la meva amant. Quan em canso d’una d’elles, passo la nit amb l’altra.
No hi ha res més avorrit i faltat de poesia, per dir-ho així, que la prosaica lluita per l’existència que et treu l’alegria de viure i et submergeix en l’apatia.
En contraposició a tot el que hem reflectit anteriorment, Txèkhov sentia la importancia del treball com a base de la cultura. Llegiu les paraules de Gorki sobre Txèkhov: Li agradava plantar i tenir cura del seu jardí, adornar la terra; sentia la poesia del treball. Si cada home fes en el seu tros de terra tot el que pogués, que meravellosa seria la nostra terra!
No tinc ganes d’escriure; això a part, és difícil unir les ganes de viure amb les ganes d’escriure.
Déu meu, no permetis que jutgi o parli d’allò que no conec i no comprenc.
El meu objectiu és matar dos ocells d’un sol tret: retratar fidelment la vida i al mateix temps mostrar de quina manera s’aparta de la norma.
L’any 1890 va viatjar a l’illa de Sakhalín amb la intenció de realitzar una enquesta i un cens de cara a la seva tesi doctoral. Camí de tornada expressava al seu amic Aléksei Suvorin la tasca que l’esperava: Ho he vist tot; tanmateix, ara no es tracta de què he vist, sinó de com ho he vist.
Anton Txèkhov, citat al suplement Posdata del Levante de divendres passat: Debemos dejarnos de charlatanerías y declarar con franqueza que en este mundo no hay nada claro. Sólo los imbéciles lo comprenden todo.
L'articulista addueix aquesta sentència amb relació als finals oberts dels contes de Txèkhov: no són merament una qüestió d'estil sinó una incapacitat de fons, epistemològica.
Enllaços
Curiós:
Inclou un vídeo on, 100 anys després de la seva mort, Txékhov, parla en un Barns & Noble
A TV3 també s’interessen pels clàssics:
No pot faltar la wiqui:
Algú s’anima a escriure?
Aquí donen les claus.
Pels que encara no heu passat per la biblioteca, mireu què diu a la contraportada del llibre: http://www.quadernscrema.com/llibres/contes
Com valoreu l’obra (de l’1 al 10)?
Amb quin personatge aniríeu a sopar?
Què us ha descobert de l’autor?
Quin és el millor conte?
En algun us heu avorrit?
Quins sentiments us ha desvetllat?
Us han agradat els finals?
1 comentarios:
Hem llegit un recull de contes molt interessants que hem valorat amb un 8 rotund, propi de les grans obres universals, aquelles que aconsegueixen penetrar en el més profund de l’ànima humana amb una clàssica simplicitat. En ells parla dels valors i de les baixeses humanes, d’una forma colpidora que ens ha fet riure i patir. Res no és superflu, els títols, els noms dels personatges o dels carrers. Hem conegut les històries d’uns vailets (tan tristes i boniques com la d’Oliver Twist), la de l’aprenent de sabater, un esclau anomenat Vanka, resumida en la carta adreçada al seu avi, i que mai no rebrà; o la d’un captaire afamat que menja ostres amb closca, per riota dels clients de la taverna i que em recorda el que deia un tertuliana, que la pobresa no hauria de ser vergonyant. Txèkhov parla de les jerarquies socials, dels mugics (els pagesos russos), dels oficials beneits, dels funcionaris que fan de tot una muntanya, dels joves matrimonis feliços i orgullosos davant de la lluna solitària fins que els arriba la parentela de visita. Defensa a la dona, mostra la discriminació per accedir als estudis i ens ofereix un personatge femení sense personalitat que ens ha fet rumiar, un Angelet, que esdevé un reflex del seu marit i depèn del seu pensament. Hem gaudit d’un Txèkhov irònic i malenconiós alhora, i del seu compromís literari per exposar la realitat, la descripció dels seus amics, del seu entorn, de la gent que es trobava en sortir de casa i dels seus malalts. Una realitat que ultrapassa els temps i els llocs, perquè parla de la humanitat.
Per a que us entri el desig de llegir-los, us copio el principi d'un dels contes: “De primer feia un temps bo i plàcid. Les merles cridaven i als pantans veïns un ésser brumia llastimosament com si bufés dins d'una ampolla buida".
Publica un comentari