06 novembre, 2008

El roig i el negre, de Stendhal

Veniu a la tertúlia, dijous 27 de novembre de 2008, a les 19 h, a la Biblioteca.

EL LLIBRE
El roig i el negre (1830) il·lustra l’atmosfera de la societat francesa en la Restauració. Stendhal va representar un jove, model de les ambicions i frustracions de l’època, fent veure els problemes que es donaven entre les diverses classes emergents en els anys que van precedir Lluís Felip d’Orleans.

Advertiments:
A partir del capítol XIV, el de les estisores angleses, comença l’acció, així que tingueu paciència durant les primeres pàgines.
Us recomanem llegir el pròleg, però creiem que és més útil després d’haver entrat una mica en la novel·la, perquè és una bona contextualització històrica i artística de l’autor i de França que ajuda a entendre els motius de les accions, els pensaments i les digressions dels personatges.

L’AUTOR
Stendhal, pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 1783 - París, 1842)
Va voltar per mig Europa escrivint i treballant a l’exèrcit, a l’administració, en diaris, de vicecònsol francès, i fins i tot va haver de marxar d’Itàlia sota l’acusació d’espionatge. Se li coneixen una desena d’amants.
L’any 1815 vivia a Milà i dos anys després va publicar Roma, Nàpols i Florència, tota una declaració del seu amor per Itàlia, en la qual descriu l’anomenada síndrome de Stendhal, que és una mena d’èxtasi i mareig que es produeix en contemplar una acumulació d’art i bellesa en molt poc espai i temps. Stendhal la va experimentar en contemplar la basílica de la Santa Croce de Florència.
Va ser enterrat al cementiri de Montmartre; a la seva làpida va fer escriure el següent epitafi: “Henri Beyle, milanès. Va escriure, va estimar, va viure 59 anys, 2 mesos. Va morir el 23 de març de 1842”.

“Stendhal no esquiva pas els problemes; el seu punt de vista és la recompensa de tota existència meditativa.”

Com escriu?
Els principals temes de la seva producció literària van ser la seva marcadíssima sensibilitat romàntica i un poderós sentit crític, que van donar vida a la seva filosofia de recerca de la felicitat, egotisme típic de tots els seus personatges (mania de parlar de si mateix o d’afirmar la pròpia personalitat). L’anàlisi de les passions, dels comportaments socials, l’amor per l’art i per la música, a més de la recerca epicúria del plaer, s’expressen amb una manera d’escriure molt personal, en què el realisme de l’observació objectiva i el caràcter individual de la seva expressió es fonen de manera harmònica.
Per totes aquestes raons, Stendhal va haver de patir el buit que li van fer els seus contemporanis, amb excepció, d’Honoré de Balzac, però posteriorment va aconseguir una enorme fama. Mesclant amb encert l’ambientació històrica i l’anàlisi psicològica, les seves novel·les descriuen el clima moral i intel·lectual de França. Stendhal ha estat considerat el creador de la novel·la moderna, que va donar pas a la gran narrativa del segle XIX. Hom diu que és l’escriptor del XIX que menys ha envellit. El seu positivisme, sense contaminar per ideologies, mostra al lector un llenguatge molt modern.

A la novel·la sovint hi ha escenes on es descriuen imatges pròpies del Romanticisme pictòric. En altres moments trobem descripcions que l’apropen al Realisme. Aquests moviments del segle XIX arriben a ser coetanis.




EL ROMANTICISME
El Romanticisme va ser una reacció contra l’esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme, i anteposava, abans que tot:
La major importància del sentiment enfront de la raó.
La forta tendència nacionalista de cada país.
El liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
L’originalitat en contra de la tradició grecollatina.
La creativitat enfront de la imitació neoclàssica.
L’obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc de l’obra perfecta, conclosa i tancada.



EL REALISME
És un corrent que culmina en el Naturalisme i es caracteritza per:
L’espontaneïtat i la psicologia del personatge.
La recerca de l’objectivitat i el rebuig del món de la fantasia i dels somnis.
Pretendre fer una representació de la realitat tan acurada com sigui possible, sense embellir-la; els paisatges són representats mitjançant una natura humanitzada.
Els temes, que són contemporanis de la seva època i solen mostrar una crítica social.
Fer un ús minuciós de la descripció, per mostrar perfils exactes dels temes, dels personatges, de les situacions i fins i tot dels llocs; el que és quotidià, no el que és exòtic, és el tema central, exposant problemes polítics, humans i socials.

ALTRES OBRES A LA BIBLIOTECA
- La Cartoixa de Parma
- Vida de Mozart

L’AUTOR A INTERNET, AVÍS:
Si no voleu que se us reveli l’argument i el final de la història, no llegiu a la Viquipèdia la pàgina que fa referència a aquesta novel·la.
Una nota informativa: Què és el jacobinisme?
Durant la Revolució Francesa, els jacobins eren els membres d’un club polític, que eren titllats de sostenir opinions revolucionàries extremistes. Els segles XIX i XX són sinònim de dictadura revolucionària, o dictadura de la llibertat. És sobretot una ideologia de la qual fou teòric Robespierre. Encara avui en dia el jacobinisme es refereix a una concepció centralitzadora de la República Francesa, fent de París el lloc essencial de l’exercici del poder i centralització política i administrativa. Ha dut a les polítiques d’eradicar les llengües regionals, dites sovint despectivament “patois”.

PER AL DEBAT:

  • Per l’autor, els seus contemporanis no eren feliços perquè eren vanitosos. I ara, que en som, de feliços? Per què?
  • Per què diu “el rei de...”?
  • Tenint en el record les lectures de Madame Bovary i d’El baró rampant, ens trobem ara ja en disposició de fer-nos un dibuix de la burgesia i l’aristocràcia de la França dels segles de la Il·lustració i del Romanticisme.
  • Com presenta aquesta novel·la la noblesa i la burgesia?